La desinformació sobre Hondures

Malgrat la potent desinformació del periodisme espanyol a Hondures hi va haver un cop d'Estat, és a dir, una violació flagrant de la democràcia per part dels que s'erigien en la seva defensa. Són diverses les formes en les que, sense mentir, se'ns ha volgut fer creure que el president d'Hondures derrocat (Manuel Zelaya) no era més que un Chevista tan sols preocupat pel seu poder i per la nacionalització dels sectors productius com bé mostra l'article de Javier Lafuente “La Tentación de la presidencia vitalicia” publicat a El País el 29 de juny.
Segons totes aquestes informacions Zelaya es proposava dur a terme un referèndum per poder-se tornar a presentar a les properes eleccions d'Hondures, cosa actualment impossible segons la Constitució hondurenya. Doncs bé, deixant de banda que presentar-se indefinidament a la presidència és un fet habitual a Europa, el que realment Zelaya proposava era una consulta no vinculant sobre si el poble volia que en les properes eleccions presidencials es convoqués una assemblea constituent per canviar certs aspectes de la Constitució. Així doncs de fet Zelaya no s'hauria pogut tornar a presentar en unes eleccions regides per l'actual constitució; la suposada voluntat de mantenir-se al poder era doncs una elaborada mentida. La veritat és que des de sempre, Hondures ha estat controlada per quinze grans famílies d'interessos empresarials directament lligades amb els interessos imperialistes dels Estats Units (un 70% de les exportacions són a aquest país), política que va directament en detriment de la població hondurenya ja que un 60% viu per sota el llindar de la pobresa.
Com qualsevol individu que vulgui endinsar-se en la política d'una reiteradament anomenada “república bananera”, Zelaya forma part també d'una d'aquestes famílies: és un lliberal. Ha estat, però, el primer polític que des de dins el sistema va voler canviar les coses i un cop dins va començar canvis polítics directament a favor de les classes populars: per exemple, apujant el salari mínim de 126€ a 202€ cosa que, sense gairebé afectar als beneficis de les grans multinacionals, va provocar la colera de United Brands o Chiquita en el ram de l'alimentació. És doncs aquesta traïció a les classes dominants d'Hondures la que ha portat a que els colpistes de Roberto Micheletti s'hagin fet amb el control del país mitjançant irregularitats flagrants en el procés democràtic aprofitant una sortida de Zelaya del país i han provocat fins ara la mort de 15 persones i més d'un centenar de “desapareguts”. El poble de l'Amèrica llatina però, com dia rere dia més països, ha dit no a aquest cop d'Estat i els seus governants han aconseguit expulsar a aquest govern de l'Organització d'Estats Americans, i sobretot han donat suport a la lluita del seu poble pel retorn de Zelaya. És doncs ben cert que la primavera dels pobles que avui reneix a Europa, és només un exemple més de la força que les nacions prenen per tot el món i porten Sud-amèrica a una segona independència.

Kosovo a l'espanyola

El passat mes de Març, L'Estat espanyol ens tornava a premiar amb una perla en política exterior que no fa més que confirmar que Europa s'acaba als Pirineus, o la hi fan acabar ells mateixos. Si bé la independència unilateral de Kosovo era discutida també a casa nostra, el govern de Zapatero es posicionava clarament en contra d'aquesta posició i s'allunyava per tant de la resta de governs del mal anomenat “món occidental”. No és un fet nou ni ens ha d'estranyar, des de sempre, la dreta espanyola ha tingut com a reflex natural el rebuig a qualsevol canvi de fronteres i com deia Josep Pla: -El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres-. Tampoc ens ha d'estranyar que el govern central a part de justificar-ho dient que era un procés il·legítim, hagi fugit d'estudi amb els suposats 6 o 7 milions d'euros que s'estalviaran de forma anual (que en temps de crisi no justifica res si tenim en compte que també incrementaran les tropes desplaçades a l'Afganistan) i volent fer veure que tenen por pel percentatge de població immigrada a Ceuta i Melilla que podrien demanar el mateix procediment per integrar-se al Marroc (procés que mai ha estat demanat i per tant fictici). La realitat és doncs que el procés sense aturador dels Països Catalans cap a la seva llibertat és la principal preocupació en política exterior del govern central, més i tot que la relació amb els seus suposats aliats. Una preocupació que deixaven ben clara mitjans d'àmbit europeu com la televisió pública francesa (France 2), L'International Herald Tribune, l'ANSA (agència pública italiana) o la mateixa Euronews, agència d'àmbit europeu que curiosament amagava aquest apunt en la seva web en castellà. Realment convivim amb un govern central incapaç de fer una política exterior amb cara i ulls doncs ja es va aïllar de l'àmbit europeu amb els tractats comercials amb Rússia de fa pocs mesos aprofitant la visita de Dmitry Medvedev, president rus, s'aïlla actuant sempre des d'una perspectiva interna més preocupada per fer quedar bé la ministra Chacon que no quedar bé davant dels aliats de la OTAN i que amb tota probabilitat quedaran malament quan Espanya ostenti la presidència de la UE el 2010. Ens toca doncs aprofundir en la nostra pròpia política exterior per d'una banda suplir els costos de formar encara part d'aquest Estat i per altre banda deixar clara la necessitat d'uns Països Catalans independents en el si de la Comunitat Internacional. És hora per tant d'apostar per aquesta nova primavera dels pobles que s'acosta i en tenim una primera oportunitat en les properes eleccions europees del mes de juny amb una candidatura que portarà la nostra veu al cor de la política europea.

La primavera dels pobles: Còrcega

Com ja vam dir en l'anterior edició de l'Oixque, som molts els sabem que el projecte d'independència de la nació catalana que culminarà en la propera dècada, no és més que un dels molts moviments que es desenvolupen en el que anomenem l'Europa dels Pobles. Per tot Europa s'enforteixen els projectes que uneixen el benestar de la societat amb la seva llibertat nacional. Entre aquestes realitats trobem la de la paradisíaca illa de Còrcega. Aquesta nació sovint oblidada i amagada ha tingut sempre un dels moviments nacionals no estatals més forts, contradicció clara amb la seva condició de cuina de la revolució francesa amb grans personatges com Pasquale Paoli, redactor de la primera constitució liberal del món per a l'Estat lliure de Còrcega (abans de la nord americana) o Napoleó Bonaparte. Illa de pirates, contrabandistes, militars, pagesos i intel·lectuals, ha perdurat sempre i fins avui lluny de les constructores més agressives i de les intromissions de l'Estat fortament centralista que és França i ens ha portat a parlar avui en dia de la nació que dins de l'Estat jacobí manté amb força el seu caràcter diferenciat. Tals influències van portar a tenir també un dels moviments independentistes més fortament militaritzats de l'Europa més Occidental, capitalitzat per l'organització de l'FLNC. Era militaritzat si, brutal i sanguinari mai. Una bona política del grup també polític va sempre enfocar la seva activitat a lluitar contra el funcionariat francès i més modernament contra l'activitat de les constructores, per ells invasors de la seva illa, simplement desallotjant els edificis i volant-los, edificis com bancs, seus del govern, bases de l'exercit i cases privades del funcionariat. Sent l'FLNC una organització terrorista per l'Estat Francès, gaudeix d'una gran acceptació pel poble de còrcega, i encara molt més acceptació té el moviment polític que lluny de la violència persegueix els mateixos objectius: Corsica Nazione, un partit que tot i no presentar-se en les eleccions supra municipals gairebé mai per no acceptar la ordenació territorial francesa, és en aquestes on arriva a treure un 30% de vots i arrasar en certes ciutats de l'interior de la illa. Es fa difícil veure on els portarà el seu nou president, Jean-Guy Talamoni, però és ben clar que el seu caràcter combinat d'aïllacionisme alhora que d'una forta cultura que es desprèn de la universitat de Corte (capital històrica de l'illa) perdurarà per sempre.

La primavera dels pobles: Sardenya

Donat que vaig escriure aquest article per l'Oixque (revista del casal de les JERC Eixample) aprofito per penjar-vos-el aquí, que aprofiti.

Molts som els que ja sabem que el projecte d'independència de la nació catalana que culminarà la propera dècada no és més que un dels molts projectes d'enfortiment de l'Europa dels Pobles. Arreu de l'Europa més occidental trobem nacions que aspiren amb força a esdevenir Estats per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Entre aquestes aspiracions (de gran força a Escòcia, Flandes, Heuskal Herria, Irlanda del Nord, etc) trobem un nou partit polític a la paradisíaca Sardenya. Aquest nou partit polític, l'IRS (Independèntzia Repùbrica de Sardigna) deixa enrere les fallides intencions dels autonomistes sards de millorar el seu benestar en el si de la República Integral d'Itàlia. Aquest partit, auto definit com a pacifista no nacionalista amb tan sols quatre anys de vida ja gaudeix de gran reconeixement entre la societat sarda per haver-se concebut per les ments privilegiades de la universitat de Sàssari (capital de l'illa), per la seva proximitat amb la societat amb iniciatives culturals com les que trobem a la seva seu cultural i per una nova forma de fer política. De fet, amb tan sols dos anys de vida ja va assolir el seu primer diputat provincial i probablement entrarà al parlament sard en les properes eleccions del 2009. Aquesta nova manera de fer política els porta a defensar un autèntic progressisme de l'illa que abandoni l'actual economia que combina l'agricultura i el turisme per evolucionar cap a un model productiu internacionalitzat i medi ambiental ment sostenible. Els ciutadans sards comencen a entendre que no és normal que el nou vol de baix cost de Girona a L'Alguer sigui la manera més econòmica de connectar-se amb el continent i que el vol més barat que els uneix amb Itàlia sigui el doble de car que el que els uneix amb Catalunya. Hem explicat doncs un cas dels molts de països que en un futur assoliran un Estat per a ells tal i com farem els catalans la propera dècada, en el proper Oixque seguirem la roda de voluntats independentistes que ressorgeixen, estigueu atents!

Retornar, Reformar i Reafirmar.....o morir

Un dia o altres havia d'ocorrer. La devallada era imminent, per fi ha passat el mal trangol.
Ara tocar reafirmar, radicalitzar (amb el bon sentit de la paraula), tornar als origens... tornar als orgines de l'Esquerra Republicana de Catalunya que en la seva màxima expressió i profundització, en el seu màxim radicalisme va aconseguir 649.999 vots.
És l'hora de les tres erres: Retornar, Reformar i Reafirmar.
Seguint doncs amb la meva manera ordenada per apartats que tinc d'escriure, dividiré per facilitat de tothom el que crec que hauria de fer esquerra en les tres parts que formen el nostre nom, ERC.

Se que és llarg, però podeu llegir la negreta si voleu fer via.

ESQUERRA: És hora de replantejar l'estrategia de l'esquerra nacional. Fins avui dia, molts militants, jo el primer, consideravem per fet que apostar pel positivisme a les intitucions en pro d'ajudar a la ciutadania, i per tant governar tan com es pogues i fer tanta feina com es pogués conduïria a un vot directe per part de la ciutadania al part.
Això no ha estat així, esquerra ha treballat més que mai, a més llocs que mai, i amb major capacitat que mai i ha tret els pitjors resultats des de la seva despuntada ara farà quatre anys.
El nostre error fou creure que un partit era útil quan justament era això, útil, però no ens vam adonar que un partit ha de complir dos elements per ser un bon partit, ser útil i guanyar eleccions. Hem estat útils, però no hem guanyat eleccions, conseqüentment no sóm un bon partit, encara que haguem ajudat a tanta gent a millorar.
És doncs l'hora de confluïr ambdos elements en un de sol que ens farà ser millors.
Si, hem de continuar sent el partit útil per a la gent, però això no ens ha d'enquistar en els governs i en la perdua de vot constant. És hora de ser més egocèntrics i egoistes del que erem, i mirar per la gent, si, però també pel partit com un objectiu del mateix, doncs només amb l'egoisme de voler treure millors resultats, només perdent la vanitat de creure que és millor ajudar a la gent que "quedar bé", superarem la desconeixença del ciutadà mig, que no entén qui li soluciona les nescessitats i només enten a l'hora de votar el partit que "més li cau bé".
Per una banda hem de ser egoistes envers el ciutadà, perque el ciutadà és egoista envers ell mateix... i hem de procurar menys per ell si ell, pel fet d'ajudar-lo i confiar amb la seva capacitat d'entendre l'ajuda com l'aposta del nostre partit, no et retorna la confiança que, malauradament, els hi vam dipositar.
Per una altre banda hem de ser egoistes envers el partit polític veí i acotar les capacitats de negociar els nostres programes, valors i conviccions fins a mínims insuperables en els que, en cap cas, esquerra ha de renunciar. I si tal cosa implica trencaments de governs i mala premsa acceptar ambdues coses amb molt d'honor, doncs no hem de governar per tothom, sino pels nostres, i si els nostres tenen un pensament, nosaltres hem de seguir-lo al peu de la lletra i no malmetre el vot que ens confien.

REPUBLICANA: És hora de replantejar aquest mot. La demagògia barata d'acusar esquerra per fer desapareixer el mot del nom de les llistes del partit potser no dista tan de la realitat. Ens hem omplert de por, esquerra és un partit poruc davant dels poders polítics clàssics i davant els poders fàctics. Hem de perdre tal por.
Nosaltres vam ser votats per una nova forma d'entendre la política, una forma propera, perque com nosaltres no parem de repetir-nos "sóm com sóm, sóm com tu". Això implicava no acotar el cap davant de cap dificultat, això implicava posar els collons sobre la taula i, encara que aquests sortissin rebotats i dolorits, haver fet el que els nostres votants haurien fet; desafiar el poder imperant.
Ara esquerra s'ha diluït en el magma de la "burrocràcia" imperant, en el joc d'equilibris econòmics, polítics, mediàtics, d'influències etc que impera en les altes capes de la política en majuscules. La pregunta és ben simple... Tot aquest joc, a nosaltres... QUE COLLONS ENS IMPORTA?. I no només parlo a nosaltres els militants d'esquerra, sino a tota la ciutadania que un cop va apostar amb 649.999 vots en favor nostre.
Però tots sabem que el poder corromp, i que la nostre classe política, a la que ara s'inclou tota la plana major d'esquerra viu permanentment en aquest magma "burrocràtic", un magma completament fals només dissenyat, sembla que per voluntat malvada d'alguns, per tal d'entorpir les ilusions de la gent, dels partits i dels seus dirigents en pro d'uns elements ficticis, elements ficticis que al ser omnipresents en l'alta política són presos com a veritat absoluta per a la classe dirigent.
És doncs hora de retornar a l'Esquerra Republicana de Catalunya d'abans, i això vol dir dignitat, pebrots altre cop, convicció, despreci per aquesta "burrocracia" imperant i ilusió de la gent per creure amb que una nova forma de fer política és possible, una forma democràtica, propera, dialogant i d'objectius personals i col·lectius.
Per a tal cosa haurem d'avançar en tres fronts:
Primer: Enfortir la democàcia interna del partit i que no tornin a ocorrer grans errors com el SI-Nul-Blanc-No i convertir-la en una vertadera eina de participació de la militancia, la que representa la nostra ciutadania, per les grans desicions de partit. I no cal fer grans coses per això, cal que no es tanquin les portes des de les executives nacionals i regionals a cap opcio (per exemple a el que caldrà fer quan ens retallin l'Estatut) i que mitjançant consultes internes, primer parlades i posteriorment fins i tot referèndums interns es decideixin postures de partit.
Segon: Retornar als valors republicans, com he dit la gent no ens vota per ser d'esquerres, sino per ser republicans, per fer diferent la política i per tant s'ha de tornar a veure una esquerra REPUBLICANA i no només una esquerra i punt. COM? Per exemple enfortint posicions al parlament sense por (por a mocions d'independencia i als seus resultats) i si cal sortint del govern els principals càrrecs polítics per tal de marcar posicions de negociació i fins i tot de divergència entre el partit i el govern. Va home!, segur que molts indepdents són molts millors consellers que en Carod i en Puigercós.
Tercer: Sent els primers i els principals proposadors d'idees revolucionaries per amplificar la democràcia al nostre país, jo personalment les desconec, no les he estudiades, però hi han desenes d'estudiosos i fins i tot desenes de militants sense estudis al respecte al partit amb infinitat de propostes per a tal objectiu. Simplement cal buscar fòrmules per presentar-les als ajuntaments, al parlament i al congrés i buscar els partits que les vulguin donar suport. Per cert, tots aquells preocupats pel que diu la premsa, en el moment de penuria participativa, res millor per rebre bona premsa que iniciatives a dojo en aquest camp.

CATALUNYA: Ben fàcil aquest punt, serà molt més curt sens dubte, doncs si una cosa d'acceptable que ha fet esquerra és haver posar en ment i en debat de tothom sense autocensura de la gent el debat sobre la independència durant aquests quatre anys, i aquest debat ja és imparable.
Ara bé, és hora de recuperar el nord amb aspectes nacionals doncs el magma "burrocràtic" ha destrossat la nostra idiosincràcia indepdendentista, tal cosa no és molt complicada d'assolir, només calen petites accions que demostrin que l'indepdendentisme a esquerra segueix tan viu com sempre, no "fent el pena" al parlament amb mocions absurdes, portant a terme una política a totes les administracions de recuperar la memòria històrica i altres gestos importants com baixant les banderes espanyoles digui el que digui "l'ameba" del montillisme a totes les conselleries i municipis d'esquerra i afrontant el que això suposi.
Només un element molt important. Ara s'acosta una retallada de l'Estatut... Esquerra hauria d'estudiar algun mètode per recuperar l'embranzida del 18 de febrer, embranzida que invalida el discurs populista de que "a la gent no li importa la política" i focalitzar-la envers algún objectiu assolible. Per tal cosa seria estudiable si hi ha alguna fòrmula legal per fer un segon referèndum o simplement cridar a una mobilització de la població per donar suport a iniciatives com la de recollides de signatures posant a la seva disposició la infraestructura del partit.


Bé, tot aquest escrit l'he fet per ordenar les idees que al llarg de dos dies i escatx s'han anat amontonant en mi, espero que aquell que suporti tanta redundancia informativa pugui debatre en les respostes amb tranquilitat allò que veu millorable o rebutjable.

Bona nit.

La ciutadania resta impassible... no m'extranya.

Previa excusa per no haver actualitzat el bloc des de la seva creació vaig a fer una miqueta de valoració dels resultats d'Esquerra en general i de la ciutat i àrea metropolitana al complert. A partir d'això escric el proper post del meu bloc amb idees per intentar encaminar la cosa.

País Valencià: Quin desastre, tots ho hem vist, el PP ha arrasat com mai ho havia fet amb 55 dels 99 diputats autonòmics a partir d'aprofundir el seu discurs en la dreta més durai desacomplexada, mentre que el Compromís pel País Valencià només ha aconseguit fer pujar 1 diputat als 6 que ja tenia Izquierda Unida. D'aquí en trec només dues lectures que valen la pena (en part pel que diré més tard). Per una banda 2 i 2 no fan 4, com hem vist amb el Compromís que per conflictes interns, externs i falta de lideratge i programa comú ha rebut un bon revés. Per altre banda un partit, quan és més idiocincràtic, més autèntic, com el PP valencià, supera amb major força la desmobilització i arrasa de mala manera.
Pel que fa a Esquerra Republicana del País Valencià val a dir que no ha tret gaires bons resultats pel que es podia esperar, doncs un augment de 2 regidors contant amb el desplegament mediàtic que s'ha produït és molt fluix, tot i això és cert que val la pena seguir treballant perqué totes les candidatures que per fi s'han pogut presentar treguin els fruïts que precisaven.

Illes Balears: Tres quarts del mateix, desastrosa perseverancia del votant del PP que diposita la papereta a l'urna nevi o plogui i fluixa aparició del Bloc que ha tret uns pobres 4 escons, tots ells arrebassats (en part merescudament) al Partit Socialista Mallorquí que baixa de 5 a 1 simple escó. Només destacar que per fi, feliçment a Eivissa, la combinació perfectament engrassada entre el PSOE i Eivissa pel Canvi han arrebassat el control al PP més intransigent mentre que a Formentera (molt estimada per un servidor) ha estat presa per Gent per Formentera (coalició d'esquerres entre elles Esquerra Republicana de les Illes) amb 5 regidors que, conjuntament amb els 2 del PSOE formaran un govern d'esquerres a la preciosa illa paradisíaca.

Lleida: Podria haver estat millor, però tampoc em preocuparia exessivament per una devallada que ha estat molt relativa, m'explicaré. Veiem a http://www.lavanguardia.es/canales/public/grafics/eleccions_mapa.swf (que usaré per fer l'anàlisi) molt gràficament com s'ha donat una baixada moderada a la majoria de capitals de comarca de tota la província, llevat d'increments substancials a Mollerussa, per exemple. Vist així podria ser nefast, però si ens remetem a http://www.locales2007.mir.es/muni/FTOP.htm (idem) podem observar que la baixada de vots absoluts ha estat molt lleugera tot i que percentualment s'ha augmentat en més de mig punt percentual, mentre que d'altres partits, com CiU han patit una clatellada molt més contundent, d'altre banda Esquerra pren tans regidors com tenia el PSC l'any passat i per tant es situa en una bona posició per pujar envers aquest partit d'aqui a quatre anys.

Tarragona: Aquí observem dues dinàmiques diferenciades, per una banda la ciutat de Tarragona i voltants (Valls, Reus, etc) on Esquerra pateix una lleugera baixada o un estancament en les principals ciutats, però m'agradaria constatar que es salva la provincia amb els bons resultats a les terres de l'Ebre que fan fins i tot pujar en valor i percenatge el vot a Esquerra. Observem increments percentuals i/o absoluts a Amposta, Móra d'Ebre, Gandesa o Tortosa i increments espectaculars a ciutats com Deltebre on s'ha donat un increment de 2 a 8 regidors otorgant al partit la majoria absoluta. Deprés comentaré aquesta disparitat de valors.

Girona: Considerant que les espectatives de la Direcció Nacional d'Esquerra eren irreals, es pot dir que a Girona ha anat força bé (potser no com una seda), però sense gaires problemes. Podem veure com els llocs ja presos per Esquerra en les passades eleccions es mantenen majoritariament intactes mentre que prenem Figueres per "a nos" i enfortim enfront del PSC posicions a la Bisbal mentre que a Banyoles s'aguanta la irrupció de CiU al consistori i es podrà continuar alcaldant la ciutat. Trobem però un gran greuge a les zones voltants de Girona on es descendeix lleugerament principalment per les mateixes raons que tota àrea metropolitana, per la ingerència de la política en majuscules en contra de la política local.

Barcelona: Ai mareta meva, quin desastre. Baixada generalitzada per tota la diputació que suma un total de 80.000 vots absoluts (un 2%) que tot i suposar un increment de més de 40 regidors, és un valor irrisori pel que fa les 49 llistes de més que s'han presentat. No entrar a l'Hospitalet o a Santa Coloma, quedar al marge de no entrar a Badalona i perdre regidors a Sabadell, Terrassa o Barcelona impliquen una serie reflexió per aquells que maneguen aquest partit errant.

Poc més a dir doncs dels resultats descriptius de les eleccions municipals i autonòmiques, ara bé, prometo en breu (intentarem avui mateix) posar en blanc sobre negre els problemes que ha tingut Esquerra en aquestes llargament esperades eleccions municipals, comentarem la irrupció ben agradable de les Candidatures d'Unitat Popular i definitivament, veurem com ho podem resoldre tot plegat.

El Quebec parla

Segurament al final el 3er referèndum d'independència per al Quebec haurà d'esperar 4 anys més.

És això el que s'en després ara per ara dels resultats de les eleccions al parlament quebequés on han aparegut el següents resultats:


Partit: LIB Escons: 48 Percentatge de vot: 33.08%
Partit: ADQ Escons: 41 Percentatge de vot: 30.80%
Partit: PQ Escons: 36 Percentatge de vot: 28.32%


Tot queda obert com és lògic als pactes post electorals, doncs és ben clar que el Quebec serà governat per una coalició de dos dels tres partits amb escons al parlament, una cosa que a casa nostre tenim per una aberració (per sort cada cop menys) i que als països normals del món parlamentari contemplen com una normalitat i una bona oportunitat.

Serà molt dificil que el PQ aconsegueixi "colar" a les negociacions amb cap dels altres dos aquest 3er referèndum, però com és lògic tot resta obert.

D'altre banda el flagrant augment de vot del partit lliberal (deguda a les necessitats econòmiques i degut a la fractura del nacionalisme quebequés per l'homosexualitat del candidat del PQ) li dona una gran força per ser el promotor del futur govern, un govern que malgrat demanin més autogovern pel Quebec, seria de clara tendència Canadenca.

Tot resta obert, seguirem observant i forçosament comparant amb els resultats a les eleccions al parlament de Catalunya d'ara farà 4 anys que van forçar al nostre país a el seu primer gran govern de coalició.

Enceto Bloc, i de quina manera!

Amb Carretero com a detonant de forma avançada (per bo i per dolent, doncs es fa abans que Esquerra perdi pistonada però massa d'hora pel que fa a la preparació social) s'han posat en marxa, i no ho dic per dir, els moviments polítics i legals que en no molts anys aplicaran el dret de l'autoderminació a Catalunya.

Vull compartir varis elements:
1-Perque ara?

a) Esquerra ha triat un moment que pot semblar aleatori, però és ben lògic que ha previst que el debat s'assentarà en la classe polícia d'una forma sòlida aproximadament al mateix moment en que el Tribunal Constitucional farà la seva massiva destrucció del sostre competencial.

b)Ens trobem en un context internacional idoni per iniciar aquest procés, doncs tenim un Quebec a punt de fer el seu tercer referèndum d'independència, en el qual, si la tònica de resultats continua com amb els dos anteriors referèndums, sortirà un SI suficient. Tenim també una Escocia on el National Scotish Party guanyarà per primer cop a la seva historia i el qual te al seu programa dur a terme un referèndum d'independència i finalment amb una Bèlgica condemnada a la seva ruptura també en breu.

c) Finalment, i amb les eleccions a les Comunitats Autonomes del País Valencià i de les Illes Balears a punt de celebrar-se (així com les eleccions municipals) Esquerra veu una forma d'avançar en el procés de sobirania aprofitant l'establiment de les "trinxeres" polítiques en aquestes dues altres Comunitats Autonomes.

2-Que ens trobarem a partir d'ara?

a) Primer una combulsió a Convergència i Unió al perdre qualsevol tipus de legitimitat nacionalista si no vol fer aquest referèndum. Ha arrivat el moment de reformular el catalanisme (segons el meu parer) cap al soberanisme "de debó", és a dir, l'independentisme, doncs és fals que hi pugui haver sobiranisme sense independentisme, doncs la sobirania, com a terme legal que és... es té o no es té.

b) Una legislatura de nou molt atrafegada, doncs si el procés polític evoluciona com (en la mesura del meu desconeixment) crec que avançarà es pot dir tranquilament que les eleccions pel Parlament de Catalunya d'aquí a 3 anys i mig ja han començat. I l'afer d'un referèndum planarà sobre l'agenda política d'una forma constant i perforant.

Crec que no he dit cap bestiesa, però com és lògic tot el que jo puc aportar és allò que una ment solitaria pot concloure des d'una cadira estant...