La desinformació sobre Hondures

Malgrat la potent desinformació del periodisme espanyol a Hondures hi va haver un cop d'Estat, és a dir, una violació flagrant de la democràcia per part dels que s'erigien en la seva defensa. Són diverses les formes en les que, sense mentir, se'ns ha volgut fer creure que el president d'Hondures derrocat (Manuel Zelaya) no era més que un Chevista tan sols preocupat pel seu poder i per la nacionalització dels sectors productius com bé mostra l'article de Javier Lafuente “La Tentación de la presidencia vitalicia” publicat a El País el 29 de juny.
Segons totes aquestes informacions Zelaya es proposava dur a terme un referèndum per poder-se tornar a presentar a les properes eleccions d'Hondures, cosa actualment impossible segons la Constitució hondurenya. Doncs bé, deixant de banda que presentar-se indefinidament a la presidència és un fet habitual a Europa, el que realment Zelaya proposava era una consulta no vinculant sobre si el poble volia que en les properes eleccions presidencials es convoqués una assemblea constituent per canviar certs aspectes de la Constitució. Així doncs de fet Zelaya no s'hauria pogut tornar a presentar en unes eleccions regides per l'actual constitució; la suposada voluntat de mantenir-se al poder era doncs una elaborada mentida. La veritat és que des de sempre, Hondures ha estat controlada per quinze grans famílies d'interessos empresarials directament lligades amb els interessos imperialistes dels Estats Units (un 70% de les exportacions són a aquest país), política que va directament en detriment de la població hondurenya ja que un 60% viu per sota el llindar de la pobresa.
Com qualsevol individu que vulgui endinsar-se en la política d'una reiteradament anomenada “república bananera”, Zelaya forma part també d'una d'aquestes famílies: és un lliberal. Ha estat, però, el primer polític que des de dins el sistema va voler canviar les coses i un cop dins va començar canvis polítics directament a favor de les classes populars: per exemple, apujant el salari mínim de 126€ a 202€ cosa que, sense gairebé afectar als beneficis de les grans multinacionals, va provocar la colera de United Brands o Chiquita en el ram de l'alimentació. És doncs aquesta traïció a les classes dominants d'Hondures la que ha portat a que els colpistes de Roberto Micheletti s'hagin fet amb el control del país mitjançant irregularitats flagrants en el procés democràtic aprofitant una sortida de Zelaya del país i han provocat fins ara la mort de 15 persones i més d'un centenar de “desapareguts”. El poble de l'Amèrica llatina però, com dia rere dia més països, ha dit no a aquest cop d'Estat i els seus governants han aconseguit expulsar a aquest govern de l'Organització d'Estats Americans, i sobretot han donat suport a la lluita del seu poble pel retorn de Zelaya. És doncs ben cert que la primavera dels pobles que avui reneix a Europa, és només un exemple més de la força que les nacions prenen per tot el món i porten Sud-amèrica a una segona independència.

Kosovo a l'espanyola

El passat mes de Març, L'Estat espanyol ens tornava a premiar amb una perla en política exterior que no fa més que confirmar que Europa s'acaba als Pirineus, o la hi fan acabar ells mateixos. Si bé la independència unilateral de Kosovo era discutida també a casa nostra, el govern de Zapatero es posicionava clarament en contra d'aquesta posició i s'allunyava per tant de la resta de governs del mal anomenat “món occidental”. No és un fet nou ni ens ha d'estranyar, des de sempre, la dreta espanyola ha tingut com a reflex natural el rebuig a qualsevol canvi de fronteres i com deia Josep Pla: -El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres-. Tampoc ens ha d'estranyar que el govern central a part de justificar-ho dient que era un procés il·legítim, hagi fugit d'estudi amb els suposats 6 o 7 milions d'euros que s'estalviaran de forma anual (que en temps de crisi no justifica res si tenim en compte que també incrementaran les tropes desplaçades a l'Afganistan) i volent fer veure que tenen por pel percentatge de població immigrada a Ceuta i Melilla que podrien demanar el mateix procediment per integrar-se al Marroc (procés que mai ha estat demanat i per tant fictici). La realitat és doncs que el procés sense aturador dels Països Catalans cap a la seva llibertat és la principal preocupació en política exterior del govern central, més i tot que la relació amb els seus suposats aliats. Una preocupació que deixaven ben clara mitjans d'àmbit europeu com la televisió pública francesa (France 2), L'International Herald Tribune, l'ANSA (agència pública italiana) o la mateixa Euronews, agència d'àmbit europeu que curiosament amagava aquest apunt en la seva web en castellà. Realment convivim amb un govern central incapaç de fer una política exterior amb cara i ulls doncs ja es va aïllar de l'àmbit europeu amb els tractats comercials amb Rússia de fa pocs mesos aprofitant la visita de Dmitry Medvedev, president rus, s'aïlla actuant sempre des d'una perspectiva interna més preocupada per fer quedar bé la ministra Chacon que no quedar bé davant dels aliats de la OTAN i que amb tota probabilitat quedaran malament quan Espanya ostenti la presidència de la UE el 2010. Ens toca doncs aprofundir en la nostra pròpia política exterior per d'una banda suplir els costos de formar encara part d'aquest Estat i per altre banda deixar clara la necessitat d'uns Països Catalans independents en el si de la Comunitat Internacional. És hora per tant d'apostar per aquesta nova primavera dels pobles que s'acosta i en tenim una primera oportunitat en les properes eleccions europees del mes de juny amb una candidatura que portarà la nostra veu al cor de la política europea.